No arrivo gens bé a la cursa; els dies anteriors porto molt de cansanci acumulat; entre la feina i la primavera em tenen fregit. No obstant, dormo força bé i a les 4 em llevo força eixerit. Fa fresqueta a Torelló, peró és clar, són les 05:30. Una horeta més tard sortim tots, alguns ja corrents, altres caminant, i jo començo a trotar per entrar en calor.
El primer punt clau és Bellmunt, km 10. Arrivo molt bé, a les 08:00, 30 minuts darrera del primer i conjuntament amb la primera de les noies. Apenes paro a menjar (cagada pastoret) i tiro cap al Puigsacalm.
Al km 17 en plena pujada començo a fer figa, he d'afluixar el ritme; me n'adono que he fet un mal plantejament. Encara tinc 45 km pel davant i no hauria d'estar tant cansat. Aixó no és del tot normal...crec que el cansanci acumulat m'està pasant factura. En fi, ja no s'hi pot fer res.
Finalment, arrivo al Puigsacalm. Les vistes són esplèndides peró les cames ja em fan mal i els peus també. He arrivat el 90è al cim, després de 25km, tampoc està malament!
Em fico fins al cul de golosines, aigua i coca-cola i després de reposar 5 minuts torno a la cursa.
Ara toca baixar... i quina baixada, el somni de qualsevol dentista. M'he deixat les mans amb les cordes que fiquen per ajudar a les baixades, són molt útils, peró aquí uns guants haguesin fet feina.
Arrivo al 32, estic de nou abaix de tot i queda la pujada a Cabrera. La faig tota caminant, impossible córrer, que em passa avui? La succesió de gent que m'adelanta no s'acaba. Em pregunto on serà la pirmera de les dones amb la que vaig córrer fins al km 17... Baixo de Cabrera com puc, estic al km 40 i ja no puc ni córrer en pla...
Em sento anímicament més fort, ja hem pasat les dues pujades més fortes, les dues que queden seran bufar i fer ampolles.... hehehe... il·lús.
Arrivem al km 43... el fatídic 43... content per haver superat la distància de la marató, encara que porti més del doble de temps. De sobte un pendent demolidor; són les 14:30, portem 8 hores i ens fregim literalment. Un corredor del meu davant està a punt de caure i vomitar. Jo arrivo al cim esbufegant com un porc; em deixaria caure a dormir si no fos pel calor asfixiant, així que s'ha de continuar; crec que mai havia estat tant cansat. Arrivem a l'avituallament del km 45 mig morts. Hi ha gent que ja no pot ni continuar.
Després de 10 minuts de descans continuo caminant. Dec semblar una ànima en pena. Els peus em fan un mal terrible. M'he de comprar bambes noves! Quan ja sembla que només queden 10 km de patiment ens trobem amb un 'regalet' de l'organització. Per a celebrar que fan 10 anys ens han fotut una altra muntanya per a pujar. De fet vaig sentir algo a la sortida, on deien que trigariem una hora més del previst, peró la veritat és que no hi vaig fer cas. Ara pateixo les conseqüències... amb els peus molls començo l'última de les ascensions. Poc a poc em començo a cabrejar fins a un punt que si tinc davant algú de l'organització li revento la cara. Estic enfadat amb tothom, començant amb mi. Jo crec que és l'últim recurs de la meva ment per a aguantar el patiment. La ràbia em dona cert consol i m'estimula a continuar. Tinc la sensació de tenir els peus en carn viva. L'aigua que en un principi ha refrescat la carn, ara l'està destrosant.
Arrivo a l'últim avituallament i segueixo els últims 8 km com puc. Fa baixada i en condicions normals ho hagués fet en 40 minuts; trigo més del doble.
Finalment arrivo a les 18:50, després de gaire bé 12 hores i mitja. El primer ha arrivat en 7 hores... i la primera dona, imagino que la mateixa amb la que vaig córrer fins al km 17, en 9h30minuts, ja fa 3 hores!
Dec haver arrivat del 350 cap amunt, peró he arrivat. Partia d'una baixa forma peró he assolit el meu objectiu. Ara toca pensar en el següent i aprendre dels errors.
